Avui continuarem amb la guerra civil, amb les emissions fetes des del veïnat feixista més pròxim, Portugal i Itàlia, entre 1936 i 1939.
La dictadura portuguesa d’Oliveira Salazar va prestar Rádio Clube de Lisboa quatre dies després del 18 de julio, arran d’unes gestions fetes per enviats del general Mola. No sabem si aquests enviats van els generals Sanjurjo i Queipo de Llano, que es trobavan a Lisboa preparant el Alzamiento. O bé si també hi participava Gil-Robles, el ministre de la Guerra republicà de l’any 35, que formava part de la trama conservadora.
Les emissions de Rádio Clube Portuguesa es van fer des de Lisboa i van ser molt importants, des del punt de vista estratègic, en els primers moments de la guerra, quan el general Yagüe va prendre la ciutat fronterera de Badajoz.
Rádio Clube de Lisboa, dirigida per Jorge Botelho Moniz, també era l’única emissora que podien sentir el coronel Moscardó i els defensors de l’Alcázar de Toledo durant els dos mesos i mig de setge republicà. Justament per això, van fer sortir per antena el dia 28 d’agost del 36 la filla petita del coronel Moscardó, Marichu. I l’endemà, dia 29 va sortir l’escriptor José Maria Pemán.
Rádio Clube emetia com una emissora de propaganda. És a dir, s’inventava notícies a favor dels alzados, feia córrer rumors interessats, notícies alarmants pels republicans o s’enviaven missatges xifrats. La seva veu femenina espanyola era Maria Isabel de la Torre Colomina, coneguda com Berta del Muro, que era un pseudònim, inspirat en el nom d’un famosa peça d’artilleria alemanya usada a la Primera Guerra Mundial.
També Rádio Clube proporcionava música a Radio Sevilla, segurament gràcies a la gestió del general Queipo de Llano, que de Lisboa va passar a Radio Sevilla. I d’aquesta manera l’emissora sevillana posava música portuguesa, fins i tot l’himne nacional, mentre esperaven les novetats discogràfiques de la temporada amb “Los Voluntarios”, “Oriamendi” o “Cara al sol”.
Per la banda portuguesa, a més de Rádio Clube, també van ser molt importants les aportacions dels 20 kilowatts de l’Emissora Nacional portuguesa i de la catòlica Radio Renascença.
L’altre país que va ajudar els alzados radiofònicament va ser la Itàlia feixista, dirigida per Benito Mussolini. Aquest país va permetre una curiosa emissió en català, Ràdio Veritat, patrocinada per Francesc Cambó, que va ser d’aquells catalans que van donar suport a Franco als primer moments.
Francesc Cambó, líder de la Lliga Catalana, el segon partit al Parlament de Catalunya a les eleccions de 1932, s’havia passat als alzados i havia arribat a Itàlia, amb altres elements del catalanisme conservador. I això té una explicació. El catalanisme conservador, que tenia una representació parlamentària important, de sobte va ser escombrat i perseguit per la revolució socialista. I organitzacions que no tenien cap representació parlamentària, com el PSUC o FAI-CNT, havien pres a Catalunya el poder en nom de la classe obrera. Aquesta persecució no va afectar solament la Lliga, sinó que es va estendre també a partits que dretes que s’havien manifestat lleials a la República, com va ser el cas d’Unió Democràtica, que va acabar sent perseguida alhora pels revolucionaris d’esquerra i pels falangistes.
Cambó, com que era banquer, va lliurar 15.000 lliures esterlines a la Junta de Burgos. I a Itàlia una de les obsessions de Cambó va ser l’emissora en català, Ràdio Veritat, que va començar a emetre des de Roma el març del 1937, però sembla que també sortia per altres transmissors.
També s’ha apuntat que Ràdio Veritat al cap d’un temps sortia des de Salamanca, com manifesta l’historiador Domènec Pastor. Però això és una cosa una mica rara, que des de Salamanca deixessin fer programes en català, i màxim quan s’havia imposat a la ràdio franquista la consigna: “No consientas que te hablen en dialecto. Habla en español”. I Queipo de Llano ja havia fet alguna charla “dedicada” a la llengua catalana (veieu a la web).
En canvi, l’historiador Armand Balsebre apunta que l’emissora operava clandestinament des de la mateixa Barcelona. Nosaltres creiem que dos anys és molt temps i més si tenim en compte que des del setembre del 37 hi havia el govern central de la República instal.lat a Barcelona, amb els seus tècnics militars i tota la parafernàlia que li proporcionava la missió diplomàtica soviètica.
En canvi, la instal.lació de l’emissora a Itàlia també explicaria la permisivitat de fer-ho en català, perquè el feixisme italià era molt més permissiu que l’espanyol o alemany, en materia de “dialectes”.
A Ràdio Veritat tots els col.laboradors i redactors eren catalans. Així, el director era Eduard Segarra, el locutor Manel Ribé, i a més hi havia Delfí Escolà, Joaquim Pellicena, Costa Deu, Solervicens, etc. El to de les emissions era mirar de convèncer els catalans que s’havien equivocat i havien votat malament, i, per això ja havien tingut problemes el 6 d’octubre del 34, quan el govern de la Generalitat va ser empresonat després d’haver proclamat l’Estat català per ràdio, i ara en tornaven a tenir per haver votat malament el febrer del 36. També insistien que no s’havia de tenir por del franquisme perquè els respectaria la seva tradició, les seves empreses, la seva cultura. Això potser al principi encara podia colar, però després ja no. Perquè el 38 quan els franquistes entren a Lleida el primer que fan és suprimir el català. Però tot i així Ràdio Veritat segueix emetent en català fins l’ocupació de Barcelona. I això és que possiblement fa que Balsebre cregui que emetia des del Cap i Casal.
Francesc Cambó, el mecenes de Radio Veritat, finalment es va adonar de l’error d’haver donat suport a Franco amb una ràdio en català i es va exiliar a l’Argentina. Gil-Robles, l’home de Lisboa, també es va adonar del seu error abans d’acabar la guerra i va acabar exiliat buscant la reconciliació nacional entre monàrquics i republicans, i finalmente va impulsar la Democràcia Cristiana a Espanya.
BALSEBRE, A. Historia de la radio en España. Cátedra 2002
DELGADO, I. Portugal e a guerra civil de Espanha. Opera-Mundi 1976
PASTOR PETIT, D. La cinquena columna a Catalunya (1936-1939), Gualba 1978
VENTIN, J.A. La guerra de la radio (1936-1939). Mitre 1986
CHARLA DE QUEIPO DE LLANO PER RÀDIO SEVILLA SOBRE EL CATALÀ.
“Lo que hace más gracia es el Decreto del Ministerio de Instrucción Pública disponiendo que en el bachillerato haya el catalán para estudiar. Con esta orden nos encontraríamos que muy pronto los españoles hablarían en catalán como idioma. “La Publicitat” dice que se supone que no habrá necesidad de otra disposición, después de la obligación de respetar el idioma catalán que ha impuesto el Gobierno de Valencia (1). Yo digo que el catalán tendría que llevarse a un museo por viejo. El catalán es solamente una imitación falsa del castellano.
“Estando yo en Barcelona, he visto una mujer bonita, que también las hay y me ha desilusionado mucho al oir que hablaban haciendo ti-ti-ti-ti y he pensado que si ellas supieran el efecto que hacen no hablarían sinó castellano.
”La Vanguardia” recalca que los castellanos en Cataluña tendrán los mismos derechos que los catalanes. ¡Gracias, sr. Elefante! (2) Pero ellos vienen obligados a respetar los deberes que se les imponga. ¡Suerte que entre los castellanos hay de tan poco respetuosos! Sobre todas estas pequeñeces y comicidades tendremos que recordar la frase de los falangistas de que España tiene que ser Una, Grande y Libre. Y los falangistas acabarán con la peste de estos nacionalistas que no son otros que unos bandoleros, asesinos y antipatriotas, que no pararemos hasta verlos arrastrados por un caballo o pudriéndose en la cárcel”.
(1) Es refereix al govern republicà, que s’havia instal.lat a València.
(2)“La Vanguardia” en esclatar la guerra civil va ser confiscada per un comitè anarquista, fins que el Negrín, el cap del govern republicà, hi va posar el seu secretari de director. El señor “Elefante” era Negrín.
Reproduït per “La Humanitat” el 1937.
Martí Garcia-Ripoll
Tots els drets revervats. És prohibida la reproducció sense l'autorització expressa.