Els satèl·lits LEO, per Lluís del Molino EA3OG

Avui parlaré dels satèl·lits LEO. La gent, quan li parles de satèl·lits, només pensa immediatament en els satèl·lits de TV i comunicacions que es troben en òrbites geostacionàries sobre l’Equador i no saben que són molt més importants el satèl·lits LEO (Low Earth Orbiting Satellites), nom que s’aplica als satèl·lits que giren molt a prop de la Terra, a molt baixa altitud, i a la que Ii donen moltes voltes diàries, normalment unes 9 voltes al dia, un dels quals és molt conegut perquè es tracta de ni menys ni més que de la mateixa Estació Espacial Internacional, que dona voltes a la Terra només a 400 km d’altitud.

Perquè els LEO  son més interessants que els satèl·lits geostacionaris?

 El satèl·lits geostacionaris han d’estar molt lluny de la Terra, giren a 36.000 km de la Terra. 36.000 km són 6 vegades el radi de la Terra que té només 6.000 i escaig. Això significa que aquests satèl·lits han d’utilitzar antenes parabòliques molt grans i emetre amb molta potència per a que els seus senyals arribin a la Terra. Aquesta gran potència exigeix grans panels solars per alimentar els seus emissors i una gran bateria per emmagatzemar la energia per operar durant la foscor, quan no estan il·luminats pel Sol, en el que passen 12 hores al dia.
Tot això fa que els satèl·lits geostacionaris siguin molt grans  i molt pesats, i per tant,  la seva posada en òrbita la tinguin que fer els coets més potents i cars. Clar que són molt rentables perquè transmeten senyals de televisió i de comunicacions, però ara ja surten més a conte els cables de fibra òptica, perquè la seva capacitat és molt superior a la dels satèl·lits.

I ja endevino que els LEO són justament tot el contrari, no es així?

Exactament. Com giren molt a prop de la Terra, entre 400 i 1500 km d’altitud, poden fer fotografies amb una precisió molt considerable i estudiar-ne els mars, las marees, el camp magnètic de la Terra, el temps, el clima, els cultius, fer mapes topogràfics s i moltes més coses, tot consumin una energia mínima, perquè les seves comunicacions tant de comandament com d’enviament d’informació es poden fer amb potències molt petites, quasi ridícules. Per posar-vos un exemple, els nanosatèl·lits Cubesats , dels que parlarem més endavant, com per exemple el Funcube-1, se senten perfectament amb potències de només 30 mW, que són la dècima part de la que utilitza un walky talky o portàtil de mà dels que anomenem PMR i que són com una joguina i els venen per parelles molt baratets.

¿Com són aquests Cubesats?

Els Cubesats són tant petits que tenen cabuda en un cub de 10 x 10 x 10 cm i pesen menys d’un quilo, de forma que poden ser llançats tres, sis o dotze Cubesats al mateix temps com a polissons del llançament d’un satèl·lit més important de comunicacions, a preus francament ridículs, com per exemple només unes quantes desenes de milers d’euros.  I no ens oblidem que l’Estació Espacial Internacional es també un satèl·lit LEO perquè d’aquesta forma és fàcil fer-li arribar més seccions, combustibles i astronautes, perquè només es troba a 400 km d¡altitud. Més avall no es pot fer girar perquè es frenaria amb les capes mes tènues de la ionosfera. Tothom ara utilitza satèl·lits LEO per fer experiments e investigacions espacials.

(Prohibida la reproducció en qualsevol mitjà sense el permís de l'autor Luís del Molino)