Las antenes alimentades per un extrem, per Luís del Molino (EA3OG)

Aquestes antenes són poc conegudes aquí però són molt populars als Estats Units d’Amèrica. Les antenes alimentades per un extrem, que en anglès se’n diuen EndFed o també EndZep, es van dissenyar pels Zeppelins que la arrossegaven.

Com són aquestes antenes i quines avantatges tenen?

A diferència dels dipols, que s’alimenten pel centre, les antenes EndFed s’alimenten només per l’extrem, de forma que són molt còmodes d’instal·lar, especialment en instal·lacions portables i improvisades, com per exemple la operació al camp i en activacions d’ermites, fars i castells.

De totes formes, deuen necessitar una contraantena com moltes vegades ens has explicat.

Doncs, no, i precisament aquest es una de les seves grans avantatges. No necessiten cap contraantena ni connexió de terra, ni radials, ni res de res.  Per això són tan apreciades per instal·lacions portables. Es penja el fil per l’extrem mes allunyat i l’altre es connecta amb un adaptador al emissor, encara que això no és tan fàcil de resoldre com veurem més tard.

Quines mides tenen?

Totes han de tenir mitja longitud d’ona i, per tant, són ressonants i monobandes. Per acoblar-les al nostre emissor, tenim tres sistemes que ens permeten connectar l’altíssima impedància de l’extrem d’una antena de mitja ona a la baixa impedància dels 50 ohms d’un transmissor.

El primer de tots els sistemes es un circuit ressonant en paral·lel, que actua com autotransformador, connectant el viu del coaxial a un sisè  del total d’espires de la bobina, que dona una relació de transformació de 62, es a dir de 36 vegades els 50 ohms i arriba per tant fins a 2.100 ohms d’impedància, que trobarem al extrem d’una antena de mitja ona. La malla va al altre extrem de la bobina i el viu a un sisè del total d’espires.  Té greus inconvenients.

Quin són aquests inconvenients i perquè són tan greus?

La tensió que ha d’aguantar el condensador del circuit ressonant  es multiplica per 6 i, si tenim present que per 100 W  ja tenim al coaxial 70 Volts de RF, ara en tindrem 420 V eficaços a la punta de l’antena i la tensió de pic serà 1,41 vegades aquesta xifra i arribarà als 590 Volts. Una tensió una mica perillosa i que impedeix posar un commutador per altres adaptadors i que també fa impossible utilitzar aquesta antena per potencies més elevades, perquè per a 1000 W la tensió de pic de RF ja seria de 1891 Volts. Difícil per a que la suporti un condensador. 

Què podem fer?

Has parlat de que hi ha d’altres sistemes d’acoblament.
Com a segon mètode, podem utilitzar una línia paral·lela d’escalareta ressonant de quart d’ona  curtcircuitada per un extrem i oberta a la connexió de només un fil a l’extrem de l’antena. Els 50 ohms es troben a un 6% de l’extrem curtcircuitat. Finalment, com a tercer sistema, podem utilitzar un cable coaxial d’un quart d’ona elèctric (reduït pel factor de velocitat) prenent la connexió pel transmissor a un 6% del curtcircuit final.  Només ens hem d’assegurar que el cable coaxial aguanta la elevada tensió al seu extrem obert. Això ho diran les especificacions del fabricant del cable. El RG-58 n’aguanta 780 V. Justet però correcte per a suportar 100 W.


(Prohibida la reproducció en qualsevol mitjà sense el permís de l'autor Luís del Molino)