El PSUC de Joan Comorera després de mostrar tanta obediència a Moscou amb el tema del POUM l'any 1937, va fer mèrits. Mèrits que es van completar quan un dels seus militants, Ramon Mercader, que també era agent secret, assassina Trotski a Mèxic el 1940.
El premi que va rebre el PSUC era l'estatus de secció catalana de la Internacional Comunista. És a dir, era un partit independent del Partit Comunista d'Espanya. És l'únic cas històric en un partit comunista d'una nació sense Estat. Això va anar molt bé fins que acabada la II Guerra Mundial la Internacional Comunista deixa d'existir i al mateix temps la basca Dolores Ibárruri "La Passionària" passa a dirigir el PCE. Immediatament la Passionària vol posar a ratlla els comunistes catalans i eliminar la independència política del PSUC. Es crea un tribunal de depuració de responsabilitats. La primera víctima és Miquel Serra Pàmies, el qual és acusat de la derrota militar del PSUC. Afortunadament, una greu malaltia li salva la vida.
El següent pas és enfrontar-se contra Joan Comorera, que encara dirigeix el PSUC independent. El xoc és d'ambició personal. Ella vol absorbir el PSUC, per eixamplar el seu poder, i ell vol continuar manant al seu partit sense haver de donar explicacions a ella. Quan la Unió Soviètica es envaïda pels nazis, la Passionària es queda a l'URSS i Comorera es trasllada a Mèxic. I quan aquest va tenir l'acudit d'anar a Moscou, i la Passionària va dir que "en Moscú sólo hay sitio para un partido comunista español", el seu. I en una d'aquestes rabietes va decidir fer suprimir els programes de Ràdio Moscou en català. Això era possible perquè ella, com tots els comunistes espanyols exiliats a l'URSS també eren membres del Partit Comunista Soviètic. I aquest no era el cas de Joan Comorera.
Així estan les coses, quan el 1948 la Iugoslàvia comunista, dirigida per Tito, trenca amb Moscou, és a dir, amb Stalin. I el titisme és condemnat com a nova heretgia antiproletària. A Comorera, com a bon estalinista que era, temps li va faltar per fer un article de condemna a Tito "per agent de la causa imperialista nord-americana". Això va portar que els locutors del PSUC a Ràdio Belgrad, entre els quals hi havia Teresa Pàmies, es van autoacomiadar i van tenir sort de no acabar en un camp de concentració a l'Adriàtic com els estalinistes iugoslaus. És més la majoria van emigrar cap a Ràdio Praga, on els comunistes txecs acabaven de donar un cop d'Estat. Altres, van optar per Budapest. I mentre uns espanyols marxaven de Iugoslàvia, uns altres, com els Perona, hi arribaven procedents de Moscou, per acabar impulsant els estudis hispànics a Eslovènia.
Però el que no s'imaginava l'estalinista Comorera era que ell tastaria la seva pròpia medicina ja que seria acusat de titista pels seus companys de partit i que la seva dona acabaria refugiada a Iugoslàvia.
I és que Comorera per resoldre els seus problemes amb la Pasionària té l'acudit d'adreçar-se a Moscou per veure qui té raó, tot alegant que el PSUC era secció catalana del Komintern. La resposta de Moscou va ser fulminant: acusar-lo de titista, una cosa tan perillosa com 12 anys endrera va ser per Andreu Nin ser acusat de trotskista. Comorera és expulsat del PSUC, però com que ell es considera el legítim secretari general, abans ha tingut la precaució de fer-se amb la documentació i la caixa del PSUC. I amb això opta per abandonar el refugi francès i entra clandestinament el gener de 1950 a Catalunya. El refugi francès ja perillava força, perquè el PSUC i el PCE són declarats il.legals a França el mateix 1950 i la direcció comunista emigra cap a Praga, on ja havia desembarcat dos anys abans l'antic equip de Ràdio Belgrad.
Llavors "Radio España Independiente-La Pirenaica", que en aquella època encara era a Moscou i dirigida personalment per la mateixa Dolores Ibárruri "La Passionària", va començar una escalada progressiva contra Joan Comorera. Primer només es parlava dels "enemigos de un solo partido marxista-leninista-estalinista para toda España". Després la cosa va agafar aspecte de culebron, quan Nuri Comorera, l´única filla de Joan Comorera, casada amb Wenceslao Colomer, un passionari del PSUC, fa pública per les ones curtes de la Pirenaica una carta titllant al seu pare de "practicar la moral familiar burguesa", " de ser un rabioso anticomunista" i "un agente provocador de la policia". I acabava dient més o menys, que "el día que nació el traidor Comorera, murió mi padre". A partir d'aquí, Radio España Independiente, que no era tant "independiente" de Moscou, augmenta l'escalada contra Comorera. El següent pas són els insults i les consignes, que avui podrien firmar els amics del kale borroka a Euskadi, com "perro titista", "miserable chivato de la policía", etc.
Com que amb això no n'hi havia prou, es va fer una crida als oïdors de l'emissora clandestina perquè tractessin en Comorera com un "enemigo de la clase obrera" allà on el trobessin. Això volia dir que la direcció del Partit Comunista donava "llicència per matar".
Però Comorera continuava fent de les seves. I ni la temible Brigada Político Social de Policia dels germans Creix, ni els seus antics camarades comunistes l'havien trobat al cap de tres anys i mig d'haver tornat Barcelona. Fins el juny de 1954 Joan Comorera no és detingut a casa seva, amb la seva dona Rosa Santacana, a conseqüència d'una delació. Es va comentar que els delators eren del PCE, però això no es va poder saber del cert. El que si és cert és que aleshores Radio España Independiente-La Pirenaica va augmentar encara més despiadadament la campanya contra Comorera, ja que segons aquesta emissora la detenció era "una maniobra policial destinada a presentar como un héroe a quien en realidad era un miserable delator desemmascarado".
Joan Comorera i Rosa Santacana un cop va ser detinguts, i com era costum en aquella època, va ser convenientment torturats durant 15 dies. Mentrestant al món comunista havien anat passant coses. Stalin havia mort el 53, la Pirenaica es traslladava de Moscou a Bucarest el 54. El 56 hi ha el famós informe de Khruschov al Congrés del Partit Comunista Soviètic, que confirma totalment els crims estalinistes. A partir d'aleshores les lluites polítiques internes del moviment comunista ja no caldrà dirimir-les liquidant físicament els que tenen criteris diferents. I els partis comunistes ja no seran meres seccions filials del Partit Comunista Soviètic, sinó que serien políticament autònoms. Massa tard per Comorera i la seva dona, que van ser jutjats el 1957 per un consell de guerra franquista. A ell li van caure 30 anys, dels quals només en va complir 9 mesos, ja que va morir a la presó, com a conseqüència dels maltractes soferts. Rosa Santacana, la seva dona, tot i que va ser absolta, decideix refugiar-se justament a la Iugoslàvia titista, concretament a la vila de Split, avui República de Croàcia, on moriria al cap de quatre anys.
A nivell de PSUC es fa un pacte a la catalana. El procomoreristes són invitats a entrar al PSUC, cosa que no fan, sobretot els de Mèxic, i a la llarga s'integraran al Moviment Socialista de Catalunya, embrió del futur PSC, cosa que també faran la majoria de membres del POUM. Núria Comorera, que tan mal va fer als seus pares, i el seu marit Wenceslao Colomer, són apartats de la direcció comunista, per allò de "Roma no paga els traidors". I el PSUC no va ser absorbit, sinó que va gaudir d'un estatut d'autonomia dins el PCE, dirigit per Carrillo a partir de 1960, el qual començava a iniciar una lenta etapa de transformació democràtica, però per a Joan Comorera fins 1986, és a dir, fins al cap de 36 anys, la seva memòria no serà rehabilitada per un partit comunista totalment renovat dirigit per Julio Anguita.
El cas Comorera va ser l'enfrontament més greu per la qüestió nacional en el si del comunisme català i espanyol.
Martí Garcia-Ripoll
Tots els drets revervats. És prohibida la reproducció sense l'autorització expressa.