Temps de vàlvules termoiòniques, dites popularment “làmpares”

L’Electrònica ha estat potser el sector industrial que ha tingut un dels processos més accelerats de desenvolupament. Mentre l’automòbil, per exemple, tot i les substancials millores afegides als nostres cotxes actuals, segueix fent ús del motor d’explosió a gasolina o del de combustió interna (dièsel) objecte de patents del segle XIX, l’Electrònica i amb ella el sector de les comunicacions ha canviat radicalment amb l’ús dels semiconductors.

Els qui hem viscut a cavall de les dues tecnologies d’elements “actius” (és a dir, els que modifiquen el nivell o la forma dels senyals): les vàlvules termoiòniques i els transistors, no podem oblidar que gran part del desenvolupament dels aparells actuals, receptors i transmissors, es basà en les vàlvules.

I les vàlvules eren una part tan important – i valuosa!- dels aparells de ràdio que era gairebé obligat disposar d’un mitjà per decidir si valia o no la pena de canviar una vàlvula (o si la que havies trobat als Encants encara podia ser útil).

I aquest és l’aparell que tenim sobre la taula avui.

Un comprovador de vàlvules (làmpares, en dèiem llavors) de l’Escola Radio Maymó.

Els nostres oïdors més veterans segurament ja sabran de què estem parlant.

L’Escuela Radio Maymó estava al carrer de Pelai, a tocar de la plaça de la Universitat, no gaire lluny d’aquests estudis de Ràdio 4, i foren molts els tècnics de ràdio i els radioaficionats que al llarg dels anys de la seva existència seguiren el curs de “Ràdio i Cinema Sonor” o el posterior de Televisió. Jo també, és clar.

L’aparell que t’he portat té una història –com tot. El va trobar un amic meu, també radioaficionat, a un local tancat feia anys, on en temps hi havia hagut un taller de reparació de ràdios. En rehabilitar-lo, l’encarregat de l’obra trobà a un racó el que qualificà de “ràdios d’espia”, i així l’hi va dir al meu amic. Aquest hi va anar i es trobà, a més del comprovador de làmpares, un oscil·lador de calibratge, molt atrotinat.

Com pots imaginar, l’estat del nostre exemplar era també força lamentable. Ara està en procés de restauració i no desespero de tornar-li l’antic esplendor. L’interior està gairebé impecable. La data de muntatge és una mica incògnita, però per la documentació que l’acompanyava crec que devia ésser cap al començament de la dècada dels 50.

Doncs bé: diguem allò de “qui perd els orígens, perd identitat” i conservem les peces dels orígens.

Xavier Paradell, EA3ALV – Febrer 2007

Prohibida la reproducció en qualsevol mitjà sense el permís de l'autor (ea3alv@telefonica.net)