Justament quan a Radio España Independiente li quedava poca vida, ja que vivia contra el franquisme, una nova emissió clandestina va sortir a l’aire per denunciar noves injustícies just quan el dictador es moria el novembre de 1975. Aquesta va ser “La Voz del Sáhara Libre”, una emissió del FPOLISARIO, “Frente Popular para la Liberación de Sekía-al-Hamra y Río de Oro, i que es feia a través de Ràdio Alger. I era la veu d’un poble que clamava al desert demanant pau, justícia i llibertat.
Un poble que de sobte es va trobar que els seus colons espanyols van decidir traspassar-los al veï marroquí sense tenir-los en compte, malgrat les moltes promeses que això no seria així. Però en aquells temps, hi havia una cosa que es deia Blocs, i el Marroc pertanyia al Bloc Occidental com Espanya, mentre que Algèria, que apadrinava els independentistes del Polisario era una cosa que es deia No Aliniats, però que més aviat s’aliniava al Bloc de l’Est militarment, per allò del contrapes. Pel mig hi havia un secretari d’Estat americà anomenat Henry Kissinger disposat a ajudar el Marroc amb el Sahara, per impedir que el Polisario assumís la direcció d’un nou país.
Com sigui, mentre Franco agonitzava, el Sahara va ser traspassat per Espanya al Marroc i a Mauritània en total violació del dret internacional i de les resolucions del Tribunal Internacional de Justícia de la Haia. Immediatament va començar l’èxode d’una part de la població autòctona cap a la part més inhòspita del desert on van intentar mantenir territoris alliberats sota la direcció del Polisario. És en aquest context que comencen les emissions de “La Voz del Sáhara Libre” pels micròfons de Ràdio Alger en àrab, castellà i francès. Són unes emissions que se sentien molt bé, bé a través d’Ona Curta, Ona Mitjana i també Ona Llarga, sense interferències, i que tenien per objectiu informar del que estava passant, un genocidi en tota regla, i recabar ajut humanitari internacional. Els refugiats caminaven com podien pel desert fins que eren recollits per camions del Polisario. Evidentment molts, especialment els nens menors de 3 anys i els avis, van morir pel camí. En aquest context, el 27 de febrer de 1976, fa exactament 24 anys, se’n va l’últim espanyol de la “provincia” del Sahara, i el Polisario proclama a Bir-Lahlu, en territoris alliberats, la República Àrab Sahariana Democràtica, la RASD, que aviat es reconeguda internacionalment per molts països africans i llatinoamericans.
Però aquests territoris alliberats, el Polisario no els pot defensar bé. Ben aviat comencen els bombardejos aeris amb napalm contra la població civil i el Polisario es veu obligat a traslladar la població a l’Hamada algeriana, la zona més inhòspita del Sahara, a uns centenars de quilòmetres de Tinduf, I allà es on es munten els famosos campaments de jaimes de la RASD, on viuen una bona part dels saharauís des d’aleshores, a recer de les forces marroquines ja que és territori d’Algèria. D’altra banda, el Marroc al mig del desert construeix un mur, com el de Berlín. A una banda del Mur mana el Marroc, i a l’altra banda, el Polisario.
Per no haver de dependre de Ràdio Alger, en els territoris alliberats, els de fora del Mur, aviat es va instal.lar la Ràdio Nacional de la RASD. Actualment, aquesta emissora emet en els 1550 Khz de la Ona Mitjana en llengua hassania i té emissors en Ona Curta en la banda de 31 metres per a la seva programació en àrab i castellà. És l’emissora d’un Estat admès a la OUA però no reconegut per l’ONU, i que es troba sobre un territori teòricament espanyol ja que Espanya no va cedir mai la sobirania al Marroc sinó l’administració mitjançant uns acords jurídicament nuls, ja que Nacions Unides considera Espanya com a única potència administradora. Tampoc no s’ha aprovat mai cap llei orgánica espanyola de renúncia al territori.
Fora del mur, a més de la ràdio normal, la RASD també ha cultivat l’”altra ràdio”, la radioafició, que va començar l’any 1987, quan l’emissora SØRASD es va estrenar arran d’una radioexpedició de Lynx Group i que va comptar amb el suport del govern d’Euskadi. El primer radioaficionat saharauí va ser Naama Zeindin, a qui el món de la ràdio no li venia de nou, ja que abans havia treballat a “Radio Sáhara”, una emissora mig civil mig militar que van posar els espanyols a L’Aaiún, i que la van deixar als ocupants marroquins, com també es van deixar els repetidors de TVE que connectaven la província saharauí amb Canàries i que els nous administradors els van connectar a la televisió marroquina.
I si el 87 hi havia el primer radioaficionat saharauí que operava des dels territoris alliberats, 10 anys més tard, el 97, neixia la URS, la Unió dels Radioaficionats Saharauís, presidida per Mahfoud Xein, SØ1MZ, i al mateix temps apareixia TIRISNET, la versió saharauí d’Internet, gestionada als campaments, i que es connecten amb la resta del món mitjançant una estació de ràdio. D’aquesta manera el Polisario mira de mantenir unes estructures mínimes de modernitat, malgrat les difícils condicions de vida, només pal.liades amb l’ajut humanitari que els arriba en bona part d’ONG, ajuntaments i comunitats autònomes espanyoles.
Martí Garcia-Ripoll
Tots els drets revervats. És prohibida la reproducció sense l'autorització expressa.
