la veu dels
comunistes discols
Avui parlarem de les batalles entre estalinistes i antiestalinistes a les emissores antifranquistes.
Quan el 19 de juliol del 36 a Catalunya fracassa el Alzamiento Nacional del general Franco, esclata la Revolució. La Generalitat, presidida per Lluis Companys, queda desbordada, i els anarquistes de la FAI i la CNT dominen al carrer acompanyats de la central sindical UGT i del POUM, un petit partit revolucionari antiestalinista. Els comunistes lleials a Moscou no tenen una estructura massa sòlida, i a tota pastilla, el mateix juliol del 36 es constitueix el Partit Socialista Unificat de Catalunya. Aleshores, el PSUC és un partit que en teoria unifica partits catalanistes d’esquerra, tres petits partits socialistes i un de comunista, però el nou partit unificat a la pràctica es declara marxista-leninista. Qui lidera tota aquesta operació és Joan Comorera, el seu secretari general, que posa el PSUC sota l’òrbita de la Internacional Comunista, o sigui de Moscou.
Amb aquest panorama, a les ones hertzianes catalanes de sobte apareixen unes ràdios revolucionàries noves, Ràdio POUM, Ràdio CNT i Ràdio PSUC. No eren exactament clandestines, com Radio Verdad, l’emissora feixista que emetia des d’Itàlia cap al “Levante” i el “Nordeste”. Però Ràdio POUM, Ràdio CNT i Ràdio PSUC número 1, i després, número 2, eren emissores sense cap més legalitat que la revolució.
Però a Stalin no li agradava segons quins competidors per l’esquerra. I el POUM i la CNT eren forces obreres prou fortes però fora del control de la Internacional Comunista. Així que, com aquell qui no vol la cosa, es va començar a fer una campanya contra el POUM, que no era tan potent com la CNT. El POUM tenia l’avantatge que el seu secretari general, Andreu Nin, era un comunista díscol, ja que havia estat expulsat de l’URSS l’any 30 per simpaties amb Trotski, un dels pares de la revolució russa, però enemic de la dictadura de Stalin. I Trotski havia estat expulsat de l’URSS uns mesos abans que Andreu Nin. D’altra banda, Andreu Nin havia estat 10 anys a l’URSS on havia arribat a ser secretari general de la Internacional Sindical fins que se’n va adonar que l’URSS no era un model de llibertat.
El cas és que a la Barcelona de finals del 36 es plantejava si primer s’havia de guanyar la guerra primer i després ja veurem, tesi que defensava el PSUC, o si s’havia de fer la revolució per guanyar la guerra, postura que defensava la CNT i el POUM. Aquesta dialèctica de l’ou i la gallina va donar pas a la segona fase que va consistir per part del PSUC i del PCE de dir que el POUM era trotskista i, per tant, contrarevolucionari. Però aquesta acusació no va tenir massa grapa de cara al públic. Entre altres coses perquè Trotsky tenia seguidors arreu. De tota manera era un avís.
I llavors arriba la gran mentida. S’acusa públicament el POUM de espionatge a favor de Franco. I és que l’enemic ha de ser absolutament pèrfid, sinó no és ben bé enemic. Però una acusació tan greu implicava l’Estat, el govern i les institucions republicanes tant les centrals com les autonòmiques. I amb això arribem al maig de 1937. La policia governativa, la Guàrdia d’Assalt, dirigida a Barcelona pel comunista Rodríguez Sala, envia uns blindats cap a la Telefònica de plaça Catalunya el dia 3 de maig, que estava sota control de milicians de la CNT i d’UGT. I aquí comencen els Fets de Maig. La Guàrdia d’Assalt del govern central és ajudada pels Mossos d’Esquadra afiliats massivament a Esquerra Republicana i per milicians del PSUC, d’UGT i Estat Català. La CNT que inicialment van ser els atacats acaben fent de mitjancers en la persona de Federica Montseny, ministra de Sanitat del govern central. I el POUM és el gran perdedor. El balanç són 500 morts i més de 1000 ferits en una setmana al centre de Barcelona, on s’havia arribat a una espècie de fràgil armistici. El govern central de coalició dirigit pel socialista Largo Caballero cau, i entra un nou govern central totalment filocomunista dirigit en teoria pel també socialista doctor Negrín, un neuròleg venut totalment a Stalin.
Negrín el primer que fa es posar fora de la llei el POUM. L’emissora Ràdio POUM, fundada pel tècnic radiotelegrafista Amadeu Robles, és clausurada, i alguns empleats són segrestats, assassinats i fets desaparèixer a Barcelona. També Andreu Nin és detingut per policies governatius, traslladat a Madrid, torturat, assassinat i el cadàver fet desaparèixer. El Comitè Central del POUM té més sort. És detingut massivament uns dies més tard, i l’octubre del 38, amb totes les institucions centrals d’okupa a Barcelona, per si havien de córrer cap a la frontera, tots els membres de la directiva del POUM són condemnats a 30 anys de presó. Uns mesos més tard, quan el govern central i la Generalitat fugen de Catalunya es deixen els presos del POUM a la presó, uns cauran a mans de Franco que els mantindrà presoners i altres s’escaparan i passaran a la resistència francesa.
Després de tancar-se Ràdio POUM es va tancar Ràdio CNT. I és que a la CNT li va tocar després el rebre. El doctor Negrín, del PSOE, va decretar la descol.lectivització que havia fet la CNT i per fer-la efectiva hi va enviar l’Exèrcit Popular comandat pels generals comunistes Enrique Lister i Valentín González àlies el Campesino, que no van posar masses pegues per eliminar els anarquistes a trets al Front d’Aragó i Castella l’estiu del 37.
Amb tants entreteniments sanguinaris en nom del proletariat, la República va perdre la guerra. Però 40 anys després, i va haver una segona part, o més aviat un revival, sense tanta agitació.
Així, el 1977, paradoxes de la història, Esquerra Republicana, acompanyada d’Estat Català, es torna a aliar als estalinistes, en la coalició Esquerra de Catalunya, però amb els del Partido del Trabajo de España, ja que el PSUC ja no és el que era. Les males llengües diuen que Ràdio Tirana va aportar una generosa ajuda econòmica a la coalició, cosa que va permetre a Esquerra Republicana no endeutar-se com els altres partits i treure un diputat a Madrid, el polèmic Heribert Barrera, un home profundament anticomunista, i que havia col.laborat amb Ràdio Liberty.
També les emissores que durant uns mesos van funcionar a Barcelona l’any 37, tornaran aparèixer 40 anys després però amb un altre format. Una és Ràdio Llibertària a la FM de París, que es reclama continuadora de Ràdio CNT de 40 anys enrera. I durant la Transició, al dial de la FM de Barcelona van aparèixer altres emissores alternatives, com Ràdio Obrera, emissora del sindicat Comissions Obreres, i Ràdio Unitat pel Socialisme, portaveu de la coalició del mateix nom, formada pels trotskistes de la Lliga Comunista Revolucionària, els maoistes del Moviment Comunista del Catalunya i el Partit del Treball de Catalunya.
I també al dial de la FM de Barcelona va aparèixer la clandestina Voz de España Nacional, digna succesora de Radio Verdad de 40 anys abans, i que clamava perquè l’exèrcit els tornés el règim de Franco.
Però totes aquestes emissores, Ràdio Obrera, Ràdio Unitat pel Socialisme i la Voz de España Nacional van desaparèixer del dial sense masses traumes.
Martí Garcia-Ripoll
Tots els drets revervats. És prohibida la reproducció sense l'autorització expressa.