Les emissions clandestines contra Franco durant la Revolució Cultural Xinesa Entre els anys 65 i 68, la Xina comunista, perquè n'hi havia una altra de no comunista a Taiwan, viu la Gran Revolució Cultural Proletària i trenca ideològicament amb Moscou. Tot i que, la veritat és que els comunistes xinesos i soviètics no s'havien entès mai, perquè als anys 20 i 30 Moscou, o sigui Stalin, en comptes de donar suport polític i militar als comunistes de Mao Tse-tung ho fa als seus enemics: els nacionalistes de Chiang Kai-shek.
La guerra civil només s'atura quan el Japó ocupa la Xina continental, però quan s'acaba la II Guerra Mundial, els aliats, els americans, entreguen Taiwan, ocupada pels japonesos des de fa setanta anys, al govern nacionalista xinès instal.lat a Nankín. La URSS i tot el món occidental reconeixen els nacionalistes, que s'instal.len a l'ONU, com a superpotència, al Consell de Seguretat, i a les ambaixades de tot el món.
Som al 1945. I al cap de poc, el 1946, esclata de nou la guerra civil entre comunistes i nacionalistes xinesos. Chang Kai-shek, seguint el model de Franco durant durant la guerra civil espanyola es fa proclamar "generalíssim".
Però això no li serveix de massa i al final queda acorralat a Taiwan quan el 1949 els comunistes guanyen militarment la guerra i proclamen la República Popular, que, per fi, la Unió Soviètica i l'Europa de l'Est la reconeixen de mala gana, però aquest no és el cas dels Estats Units i Europa Occidental. I, per tant, Taiwan continua com a membre permament del Consell de Seguretat de l'ONU en nom de tota la Xina. L'Espanya del "generalísimo" Franco naturalment estableix relacions estretes amb el seu col.lega de Taiwan.
Acabada la guerra civil xinesa, els exèrcits comunistes ocupen i s'annexionen el Tibet, expulsant el Dalai Lama. Aquesta situació es complica per a la Xina Roja ja que poc després esclata la guerra de Corea, i Mao Tse-tung dóna suport a Corea del Nord, mentre que les Nacions Unides i els Estats Units donen suport a Corea del Sud. I evidentment, el govern comunista de Pequín encara queda més aïllat internacionalment.
A tot això, a principis dels 60, la Xina de Mao comença a dir que l'URSS és un Estat socialimperialista, que ja ha restablert el capitalisme, i això va portar una sèrie de cismes en moltes organitzacions comunistes, com és cas dels comunistes espanyols a l'exili i a la clandestinitat.
Apareix un Partido Comunista de España (Marxista-Leninista, en majúscules), liderat per Marcelino Suré, i que és homologat per Pequín entre 1965 i 1968 perquè col.labori en la redacció i locució de programes de propaganda comunista. El 1968 aquest partit desapareix, i llavors Pequín encarrega aquestes feines a un altre partit que té el mateix nom que l'anterior, però amb les paraules "marxista" i "leninista" en minúscules.
Aquest partit el lidera l'exdona de Marcelino Suré, Helena Ódena i el seu nou company sentimental, Raúl Marco, un diplomàtic acreditat a Ginebra. Per al PCE (m-l, en minúscules), l'encàrrec xinès és com ampliar el negoci, perquè ja s'encarregaven de la producció associada de Ràdio Tirana en llengua espanyola.
La Xina Roja en aquella època estava molt capficadada en el fet d'explicar al món la seva revolució, és a dir, qui eren i què volien, ja que només al món occidental tenien ambaixada oberta a París.
Per això la ràdio en ones curtes els era tan important. Però a partir del 68 la Gran Revolució Cultural Proletària Xinesa es va desinflant, i la Xina amb un president Mao força envellit, tenia més de 80 anys, decideix iniciar una tímida obertura cap a Occident i també cap els eurocomunistes, fins aleshores maleïts per Pequín per revisionistes, però ara aliats en la mesura que s'oposaven al socialimperialisme soviètic.
I així arribem a l'any 1970 quan el Partit Comunista Xinès decideix comportar-se, trenca relacions amb el PCE(m-l) i torna a fer les paus després de 12 anys amb el Partit Comunista "normal", l'eurocomunista, el de Santiago Carrillo i la Pasionaria.
Aquesta nou canvi d'amics suposa un nou canvi en la producció de programes de propaganda de Ràdio Pequín en castellà, ja que a partir d'ara la redacció i locució en castellà serà cosa del PCE. En aquest context arriben a la Ciutat Prohibida personaatges com Jacinto Barrio, que de la Pirenaica va passar a Ràdio Pequín, o José Manuel Arregui, recentment mort als 91 anys, que va canviar el micro de Ràdio Moscou pel de Ràdio Pequín.
També sembla que en aquesta època es van fer des de Ràdio Pequín programes en català, segurament a càrrec de militants del PSUC. Però en aquella època, la Xina Popular volia anar més enllà. Buscava desesperadament el reconeixement internacional per a 700 milions de persones, davant dels 25 milions que li usurpava Taiwan.
I llavors el món occidental s'adona també que si Pequín es porta bé val la pena explorar un hipotètic mercat xinès. I poc a poc tot el món occidental es fa amic dels sinocomunistes, fins i tot els règims de Franco i Pinochet, i els mateixos Estats Units, tots reconeixen la Xina Popular.
Aquest reconeixement automàticament suposa la marginació diplomàtica de Taiwan, que acaba expulsada de l'ONU el 1971 quan ha de cedir el seu escó al govern de Pequín.
La mort violenta aquest mateix any de Lin Piao, ministre de Defensa sinocomunista, assenyala l'enterrament definitiu de la Revolució Cultural. És en aquest context, doncs, que el 1973 Mao Tse-tung i Franco estableixen relacions diplomàtiques plenes. Tots dos governs, el de Franco i el de Mao proclamen la voluntat de no interferir-se en els afers interns de l'altre.
I això vol dir molt. Per la Xina Popular vol dir que, a més d'aconseguir que el "generalísimo" Franco trenqui amb el "generalísimo" Chiang Kai-shek, el govern franquista reconeix totalment l'ocupació militar sinocomunista del Tíbet com un afer intern. Per la banda franquista, significa que el govern sinocomunista no donarà suport a organitzacions hostils al règim de Franco.
I tal dit, tal fet, la producció de programes de propaganda comunista que ara realitzaven locutors i redactors del Partit Comunista "normal", el de Carrillo, s'acaba.
I llavors s'acaben les produccions associades, amb els partits comunistes amics de torn, de les emissions en castellà de Ràdio Pequín, avui Ràdio Xina Internacional.
És a dir des del principi de la Revolució Cultural, en 8 anys Ràdio Pequín va fer programes de propaganda en castellà per a tots els gustos, dues tendències marxistes-leninistes, una d'eurocomunista i una altra de realpolítik per contemporenitzar amb el franquisme.
Martí Garcia-Ripoll
Tots els drets revervats. És prohibida la reproducció sense l'autorització expressa.