Ràdio Tirana

Avui parlarem de Ràdio Tirana, una emissora que encara que era l’oficial d’un país comunista, Albània, la seva redacció espanyola durant l’època franquista estava gestionada pel PCML, que no era un producte informàtic, sinó un partit clandestí a España, i, en certa manera, també a Albània.
Durant molts anys Ràdio Tirana va estar defensant diàriament a capa i espasa els dogmes comunistes més ortodoxos als compassos de la Internacional contra una sèrie d’enemics, que eren a parts iguals, l’”imperialisme capitalista”, o sigui el bloc occidental, els “revisionistes” soviètics, o sigui tot el bloc soviètic, els comunistes iugoslaus i el Vaticà, als quals s’hi va afegir després, la Xina comunista i els elements “antipartit” albanesos –com el primer ministre Mehmet Sehu i altres membres del govern albanès, que van acabar assassinats per reformistes. És a dir, l’Albània roja contra el món. El petit David contra Goliat.
Això va ser així perquè a principis dels anys 60, el món comunista es divideix entre el bloc soviètic, que renúncia a les barbaritats de l’estalinisme, i els països que com la Xina, Corea del Nord o Albània encara defensen la memòria de Stalin i titllen de “revisionista” tot el bloc soviètic. Aquest cisma del món comunista va tenir repercusions també al si dels partits comunistes occidentals, dels quals es van escindir grupúsculs antisoviètics i partidaris de l’ortodòxia comunista.
El cas del Partit Comunista d’Espanya no podia ser una excepció, malgrat la clandestinitat. I, el mateix 1964, es va crear el Partit Comunista d’Espanya (Marxista-Leninista). Aquesta organització de seguida va comptar amb l’ajut del règim comunista d’Albània i de passada el règim albanès d’Enver Hoxha també va comptar amb l’ajut radiofònic dels militants del PCML per a les emissions en llengua espanyola de Ràdio Tirana. Aquesta col.laboració radiofònica va durar, uns 25 anys, entre 1965 i 1991, any en què el règim comunista albanès es van ensorrar del tot, per cert, seguint el mateix camí que els seus veïns comunistes “revisionistes”.
I si Jordi Solé Tura explica a les seves memòries com era la vida clandestina de la “Pirenaica” per dins, tal com vam comentar en un programa anterior, a Internet tenim també el testimoni del periodista i premi nacional de traducció l’any 1993, Ramon Sánchez Lizarralde, sobre la també clandestina vida dels redactors i locutors espanyols de Ràdio Tirana, que a la seva manera, també van lluitar uns quants anys contra Franco, a més de fer-ho a favor d’una Albània sempre forta i sempre roja.
Com en el cas de la “Pirenaica”, la redacció espanyola de Ràdio Tirana va viure situacions personals semblants i paradoxals, com la vida clandestina personal, amb identitat falsa proporcionada pel mateix govern hostaler, o el fet de lluitar contra una dictadura des d’un país que és una dictadura pitjor, però on un té privilegis especials de confort material, que a l’hora l’aïllen de la població del país. I tot plegat sense oblidar que el ser comunista i treballar de manera militant en una emissora com la Pirenaica o Ràdio Tirana no vacuna d’un tipus de transtorn psiquic conegut com la depressió de l’estranger, que afecta a gent que canvia de lloc de residència per raons laborals, familiars, polítiques, i que pot ser molt greu, fins al punt de portar al suïcidi.
Els comunistes marxistes-leninistes que treballaven a la redacció de Ràdio Tirana disposaven d’uns miniespais de producció pròpia, on no solament s’atacava la dictadura de Franco, sinó que també s’atacava el Partit Comunista “normal”, el de Santiago Carrillo i la Pasionària, per “revisionista”, alhora que s’emulava el FRAP, Frente Antifascista Patriótico, que era un grup terrorista impulsat pel PCML.
A diferència de la “Pirenaica”, les emissions de Ràdio Tirana contra Franco no van ser mai interferides. Ràdio Tirana se sentia la mar de bé en ones curtes i al vespre en ona mitjana. Segurament perquè tothom sabia que el projecte que impulsava el Partit Comunista Marxista-Leninista i Ràdio Tirana, no tenia cap arrelament ni cap possibilitat, i malgrat el soroll no representava massa cosa, sobretot quan el règim de Tirana es va barallar també amb Pequín també per “revisionista” i la puresa de l’internacionalisme proletari albanès només permetia amistats una mica rares, com el coronel libi Gadaffi, el nord-coreans, la Junta Militar argentina o els aiatol.làs de Teheran.
Cap a finals dels 80, el règim albanès comença a ensorrar-se en part gràcies a la televisió. Es comença a permetre, com a mal menor, que la gent pugui veure la televisió italiana, pensant que així el poble es distreuria i callaria. Però va passar com a l’Alemanya de l’Est que veia la televisió de l’Oest, i llavors se n’adonen del que passa. I primer deixen que la gent giri les antenes de televisió terrestre cap al veí, després es posen repetidors i al final arriba la parabòlica. I llavors és imparable. Tothom se’n vol anar, s’ocupen vaixells, i el que no se’n va es revolta, és l’ocupació de les ambaixades. És la fi del comunisme albanès i la fi de les emissions de Ràdio Tirana com a emissora portaveu de la República Popular Socialista d’Albània. Això comporta que els revolucionaris espanyols pleguin.
Si les instal.lacions de la “Pirenaica” van acabar com a relays de Ràdio Exterior d’Espanya, després de la liquidació cruenta del règim comunista romanès, la fi de les emissions espanyoles de Ràdio Tirana a càrrec de revolucionaris espanyols van tenir també un final paradoxal i grotesc. L’última redacció marxista-leninista espanyola va haver de compartir residència amb un grup de monges catòliques, que anaven a restablir el cristianisme en un país on durant 45 anys qualsevol vestigi de religió va ser violentament esclafat del tot.

Martí Garcia-Ripoll

Tots els drets revervats. És prohibida la reproducció sense l'autorització expressa.


Radio Tirana