Durant el franquisme hi van haver emissores que sense ser clandestines s’havien d’escoltar clandestinament. També hi van haver moltes llegendes, molts mites i molt romanticisme, no solament polític, sinó sentimental.
El capítol d’avui, el dediquem a la memòria d’uns avis de més de 90 anys, que l’any passat van morir, i que van estar vinculats a la resistència antifranquista a través de la cultura i de les ones hertzianes, com van ser Rafael Alberti i Adela del Campo a Ràdio París, i Herbert Southworth a Ràdio Tànger.
Comencem per la literatura. I és que les primeres emissions en castellà de Ràdio París van ser l’any 1939. Les van inaugurar els republicans espanyols que havien acabat de perdre una guerra i van ser a càrrec de dos il.lustres exiliats, el poeta Rafael Alberti i la seva esposa Maria Teresa León, els quals van fer de redactors i locutors durant uns mesos, ja que en esclatar la II Guerra Mundial i amb París ocupat pels nazis alemanys les emissions antifeixistes en llengua espanyola es van haver suspendre a l’espera de temps millors. I durant un parell anys anys l’única veu de la resistència radiofònica antifeixista a escala europea va ser la BBC de Londres, que prestava els seus micròfons a la causa de la llibertat de molts pobles sotmesos a l’ocupació nazi, alguns dels quals tenien les seves institucions refugiades a Londres, com els governs monàrquics de Noruega o Iugoslàvia o els republicans de Polònia o la França Lliure del general De Gaulle. Això va durar fins que la Unió Soviètica va entrar en guerra, i llavors la Internacional Comunista va posar emissores clandestines comunistes per als països ocupats.
A la BBC de Londres els anys 40 hi havia el periodista Josep Manyé com a responsable de les emissions en castellà i català. Després, les emissions en català es van acabar i ell va adoptar el pseudònim de “Jorge Marín”, que va mantenir durant més de 30 anys, fins que va passar a ser el primer corresponsal del diari “Avui” a Londres. I no fa gaire, malgrat la seva avançada edat, encara el vam veure en un programa de TV3 sobre emissions clandestines.
També per la BBC de Londres parlava la França Lliure del general De Gaulle, fins que en un moment determinat la França Lliure comença a recuperar per la causa de la llibertat les colònies de França, i quan controlen Algèria i la part francesa del Protectorat marroquí cap a 1943 entra en escena un nova història de romanticisme intel.lectual, polític i sentimental radiofònic contra Franco, la del agent secret nord-americà Herbert R. Southworth i la seva companya francesa Souzanne Maury, que tot seguit comentem.
Southworth era un agent secret de l’Oficina d’Afers Estratègics nord-americana i després es va establir pel seu compte, per dir-ho d’alguna manera. L’Oficina d’Afers Estratègics era l’antecedent de la CIA, però es dedicava a espiar el feixisme i no pas al comunisme, per la senzilla raó que durant la II Guerra Mundial. els Estats Units lluitaven contra el feixisme, que era el Mal que dominava tot el continent europeu i, en canvi, eren aliats dels comunistes, que aleshores només manaven a la Unió Soviètica. Llavors l’agent secret Southworth l’envien a Alger, que en aquells moments és una colònia francesa ja sota el control de la França Lliure. I d’Alger, com que Southworth sabia castellà, l’envien a Rabat, capital de la part francesa del Protectorat del Marroc, que està també en mans de la França Lliure. I allà li encarreguen que faci programes per a Ràdio Rabat en castellà contra l’Espanya de Franco, que, per cert, començava a la part espanyola del Protectorat del Marroc. I estant a Rabat Southworth coneix una francesa, Souzanne Maury, de la qual se n’enamora. I quan la II Guerra Mundial s’acaba, Southworth decideix quedar-se a l’Àfrica, donar-se de baixa del servei d’espionatge americà, casar-se amb la Souzanne, i amb els diners d’ella, compren material de radiodifusió de segona mà, i s’adrecen a Tànger, on munten Ràdio Tànger, una emissora privada d’ells dos i totalment antifranquista, que va funcionar durant 12 anys, des de 1948 fins 1960, en què va ser nacionalitzada pel Marroc independent.
El fet que s’instal.lessin a Tànger a fer ràdio, no va ser perquè sí. Tànger és una de les portes de l’estret, com Gibraltar i Ceuta. I des de l’any 1926 Tànger era un territori internacional que en aquells moments estava coadministrat per diversos països democràtics que havien passat per un esglai feixista, i que eren Itàlia, França i el Regne Unit. Espanya també havia format part de l’administració però l’havien expulsada per feixista. Aquest estatus internacional de Tànger va durar fins 1956. I a causa d’això, Tànger no tenia res definit sobre radiodifusió i la parella franco-americana va aprofitar aquesta escletxa colonial per fer radiodifusió antifranquista.
Quan l’any 60, el govern reial del Marroc els nacionalitza l’emissora, Southworth va continuar la lluita intel.lectual contra Franco, a través d’una abundosa publicació bibliogràfica, que feina tenia el règim franquista per rebatre-la intel.lectualment. Quan el franquisme es va acabar, Southworth va seguir investigant la història de la guerra civil espanyola, fins que fa uns mesos va morir a l’edat de 91 anys, gairebé 50 anys després d’haver desembarcat a Alger com agent secret. Els seus voluminosos arxius històrics són a la Universitat de Califòrnia.
D’altra banda, el 1944 a la França pròpiament dita, també hi havia novedats ja que amb l’alliberament de París les emissions antifranquistes de Ràdio París es reprenen, però no pas en les veus de Rafael Alberti i Maria Teresa León, que ja estaven a Sud-amèrica, sinó amb les d’una altra parella, Adela del Campo –també traspassada fa un any als 94- i del seu marit Julián Antonio. Unes emissions que van gaudir, per cert, també de molta qualitat literària, ja que una de les tasques que es van imposar va ser difondre la cultura i els autors que, com Antonio Machado, Miguel Hernández o García Lorca, o el mateix Alberti, el franquisme havia prohibit.
L’antifranquisme militant de Ràdio París, com el de la BBC, es va anar diluint a mesura que l’Espanya de Franco era reconeguda internacionalment per les democràcies occidentals, sobretot a partir dels anys 50, perquè la guerra freda amb el bloc comunista havia començat. I només les emissores comunistes seguiran contra Franco 25 anys més.
Martí Garcia-Ripoll
Tots els drets revervats. És prohibida la reproducció sense l'autorització expressa.