Escolta la derrera emissió de Radio España
Independiente 
Escolta un jingle de Radio España
Independiente
Fa poc Radio España Independiente s’ha tornat a sentir en públic. Primer, coincidint amb els 75 anys de Ràdio Barcelona, es va fer públic un mini-mini arxiu sonor de pocs minuts a l’exposició. Una ressenya insuficient a tota la resistència radiofònica contra Franco des de l’exili. Més tard ha estat la recent publicació de les memòries de Jordi Solé Tura, el primer locutor de la Pirenaica que no procedia de l’exili del 1939. Finalment, un posterior reportatge de 30 minuts a TV3 han fet que Radio España Independiente, Estación Pirenaica, tornés a sentir-se i a veure’s 22 anys després de l’última emissió de la degana de les emissores clandestines, ja que durant 37 anys va anar contra Franco, primer des de Moscou i a partir del 1955 des de Bucarest.
No és massa normal que un polític en actiu, com Jordi Solé Tura, escrigui les seves memòries i dediqui un capítol sencer, unes 20 pàgines, a la vida de la Pirenaica per dins, on es va responsabilitzar de la programació en català durant divuit mesos, perquè moltes altres persones la van apadrinar o hi van col.laborar o treballar i no n’havien parlat mai.
Però abans de parlar de la Pirenaica Solé Tura ja ens comenta que de jove era aficionat a escoltar ones curtes i que, per aquest procediment, va aprendre idiomes. Primer anglès, i després, francès. Una manera pràctica de fer diexisme, vaja. Solé Tura en aquella época encara no era polític, i ni tans sols comunista, sinó forner i com que treballava de nit, va començar escoltant la BBC per distreure’s.
De la Pirenaica, on va treballar durant gairebé 2 anys, com a redactor i locutor de les emissions en català, explica coses curioses com que l’emissora pel fet d’estar en un país comunista no pas per això deixava de ser clandestina ni tampoc els que hi treballaven podien fer servir la seva identitat real.
En un altre apartat destaca que un dia es va trobar amb uns iugoslaus que havien estat en una altra emissora clandestina a Bucarest auspiciada per Moscou i que anava dirigida contra el mariscal Tito, quan el 1949 el líder iugoslau va trencar amb Stalin. I com que al cap dels anys una nova direcció soviètica, liderada per Krustxov, va fer les paus amb Tito, l’emissora iugoslava pro-soviètica es va desmantellar i el personal va quedar exiliat per sempre més a Rumania. I aquest fet es veu que li va fer obrir els ulls a Jordi Solé Tura que va témer que el seu exili balcànic durés més del compte, la qual cosa el va fer deixar la Pirenaica.
Un dels principals problemes que tenia la Pirenaica era el de les comunicacions amb els corresponsals, ja que s’havien de fer a través de França però amb molta seguretat per evitar sorpreses. I això lògicament ho endarreria tot plegat, fins que gràcies a L’Humanité –el diari del Partit Comunista Francès- es va poder millorar.
Els equips que es feien servir per interferir a REI
L’any 1974 la “Pirenaica” fent un nou esforç informatiu va emetre en diferit tots els actes de la Revolució Portuguesa del 25 d’abril, també coneguda com la Revolució dels Clavells perquè el poble de Lisboa de manera espontània va posar clavells als canons dels fusells dels soldats. Una revolució, la portuguesa, en què l’Exèrcit va donar un cop d’Estat incruent i va liquidar en un tres i no res 50 anys de feixisme portuguès posant el govern en un avió cap al Brasil. I, per cert, va ser una Revolució, la dels Clavells, en què la ràdio, Ràdio Renascença, concretament, va ser clau, perquè una cançó titulada “Grândola, Vila morena”, del malaguanyat cantautor José Afonso, va ser el senyal convingut perquè els blindats sortissin als carrers. En aquesta etapa, la “Pirenaica” ja no tancava les emissions amb l’himne de Riego, que va ser l’himne nacional espanyol republicà, ni tampoc amb els compassos de la Internacional, l’himne unitari de la classe treballadora, sinó que ho feia posant cançons de cantautors espanyols.
A partir d’aquí a la “Pirenaica” ja li quedava poc temps de vida, perquè tres anys després, el juliol del 77 cessaven definitivament les emissions. I és que després de Portugal, va venir el torn a Espanya i el franquisme també es va desmantellar per la via de la reforma política. El PCE i el PSUC ja eren legals i havien pogut participar a les primeres eleccions democràtiques, amb molt bon resultat a Catalunya, per cert, i posaven fi a 38 anys de clandestinitat, presons i exili. Però les instal.lacions emissores de la “Pirenaica” van continuar a Bucarest sense usar-se fins que en liquidar-se de manera cruenta el comunisme en aquell país, el primer govern post-comunista romanès les va deixar a relays de Ràdio Exterior de Espanya.
Hi va haver altres emissores antifranquistes. Unes de famoses, i altres no tant, com Ràdio Tànger, que durant els anys 40 i 50 va ser gestionada per uns americans que aprofitaven que aquesta ciutat estava sota administració internacional. També hi va haver altres emissores i emissions clandestines. Però de tot plegat ja en parlarem.
Martí Garcia-Ripoll
Tots els drets revervats. És prohibida la reproducció sense l'autorització expressa.
