Sintonia del "Diario Hablado" als
anys '40
Quan s'acaba la II Guerra Mundial, les noves potències es reparteixen Europa en àrees d'influència. La Unió Soviètica exercirà el seu poder sobre mitja Europa durant 45 anys més, a través de les anomenades "democràcies populars", que, en realitat eren dictadures on el partit comunista era l'amo a títol exclusiu i excloent. L'Espanya de Franco també era una dictadura de partit únic, però com que era una criatura de règims derrotats, com els nazis alemanys o els feixistes italians, no tenia cap crèdit internacional.
El 1945 a les Nacions Unides es plantejava la substitució del règim de Franco i el 1947 França tanca les fronteres amb Espanya. A més, la Unió Soviètica reté els presoners de guerra de la División Azul i els nens espanyols evacuats per la República durant la guerra civil. I en aquest estat de coses comencen a arribar a Espanya refugiats anticomunistes de diversos països de l'Est, procedents de diverses ideologies. Entre aquests refugiats, hi ha diplomàtics dels Estats anteriors a l'ocupació soviètica, estudiants, artistes -com Els Vienesos, ja que Viena estava ocupada parcialment pels soviètics-, futbolistes -cas de Kubala-, etc.
I llavors el règim de Franco comença a establir una sèrie de relacions amb uns governs a l'exili, en contrapartida al fet que aquells moments molts països mantenien relacions amb el govern a l'exili de la República espanyola. Era un intercanvi d'exiliats, però també era un intercanvi d'ones hertzianes. Els països comunistes, gairebé tots, prestaven les seves ràdios als exiliats comunistes espanyols. Ràdio Moscou comença el 1940, i de la secció espanyola d'aquesta emissora naixerà la Pirenaica el 1941.
En acabar la Guerra Mundial, els antics partisans comunistes iugoslaus inauguren el 1946 les emissions en castellà de Ràdio Belgrad. Les altres democràcies populars s'instauren a partir del 1948, i llavors comencen les emissions en castellà per les ràdios de Praga, Budapest i Varsòvia. I per fer-ho més refinat, com que a Catalunya el català estava prohibit, el 1950 Praga, Moscou i Belgrad comencen les emissions en català, just el mateix any en què Radio Liberty comença les emissions.
I en lògica correspondència, doncs, el govern franquista va fer el mateix però a l'inrevès. I això dura uns 10 anys, des de 1949 fins 1959, quan el els Estats Units posen en funcionament el 1959 el camp d'antenes de Ràdio Liberty, a Pals, a la Costa Brava, per complementar l'emissor de Glória a Portugal.
Quan això passa ja no té cap sentit que RNE segueixi amb les emissions anticomunistes cap a l'Europa de l'Est. Però el cas és que entre el 49 i el 59 hi ha unes emissions de Ràdio Nacional fetes per exiliats de diversa mena. Com que d'aquests exiliats n'hi ha que són demòcrates i n'hi ha que no, la justificació és que es fa és per "solidaritat cristiana". Així comencen aquestes emissions sovint dirigides per representants a Madrid de governs a l'exili, és a dir, ambaixadors de governs sense país, i locutades per estudiants instal.lats al col.legi major Santiago Apòstol de Madrid, que s'havia creat expressament per als refugiats anticomunistes. Les emissions acostumaven a ser d'uns 15 minuts diaris i estaven exemptes de passar per la censura. És a dir, els exiliats que feien de periodistes tenien una llibertat d'expressió que els autèntics periodistes d'aquí no tenien.
D'aquesta manera, el 1948 l'Hongria del regent a l'exili en la persona d'Ot d'Habsbug, demana, en una visita oficial a Espanya, emissions en hongarès. El locutor i redactor de les emissions era F. De Marossy que també era l'ambaixador a Madrid del govern a l'exili. Les emissions de RNE es van justificar perquè com que el nou regent es deia Ot d'Habsburg i els Habsburg van reinar a Espanya entre el segle XVI i el segle XVIII, se'ls havia d'ajudar.
El locutor-ambaixador Marossy, però, no estava massa ben vist perquè havia representat el govern del regent anterior Miklós Horthy, que havia entregat mig milió de jueus als camps nazis, i justament a Espanya hi havia refugiats jueus hongaresos que havien escapat dels camps d'extermini nazis gràcies a les gestions del diplomàtic franquista Angel Sanz Briz, que en va poder salvar uns 5.000 de l'holocaust. Però amb l'aixecament antisoviètic del 56 a Budapest, i la posterior repressió, les emissions de "solidaritat cristiana" cap a Hongria de RNE van tenir una dimensió més pregona ja que el cardenal primat va ser empresonat, i després va acabar refugiat a l'ambaixada americana, d'on no podia sortir.
En canvi, el polonesos, una nació també catòlica, s'ho tenien molt més ben muntat. Van aconseguir 30 minuts diaris, que omplien fins i tot amb notícies esportives. I és que disposaven del suport logístic dels emigrants polonesos als Estats Units i del govern polonès exiliat a Londres, i que era a la capital britànica des del 39, quan els nazis i els soviètics ocupen el país.
Aquest govern polonès de Londres hauria d'haver tornat a Polònia el 45, ja que la II Guerra Mundial comença justament per la invasió nazi-soviètica de Polònia. Però tot i que la resistència dirigida pel govern exiliat a Londres va provocar l'aixecament de Varsòvia l'agost de 1944, els russos van imposar un altre govern, el de Liublin, als aliats occidentals.
Aquest govern filosoviètic fa una sèrie de trampes i aconsegueix que els comunistes guanyin fraudulentament les eleccions de 1948. I inicialment les potències occidentals van reaccionar de mala manera, cosa que va permetre que el govern polonès de Londres impulsi un maquis contra el govern comunista. El govern a l'exili també de seguida disposa de Ràdio Europa Lliure, és a dir, Ràdio Liberty, i això fa que les emissions de RNE en polonès, es beneficiessin de la producció de programes de Ràdio Liberty.
De tota manera a Madrid hi ha un locutor-metge, Miroslaw Sokolowski, que durant 10 anys va locutar per RNE en ones curtes. D'altra banda, les hostilitats de guerra freda de la Polònia comunista amb l'Espanya franquista van ser molt turbulentes fins 1955-56, perquè Polònia era el principal padrí del govern republicà espanyol a l'exili davant de l'ONU, ja que l'URSS no reconeixia la República. Però amb els canvis reformistes deñ 1956 a Polònia, que van liquidar l'estalinisme, puja el "nacionalista" comunista Gromulka, que era a la presó, i obre portes a l'església catòlica polonesa, que va adquirir algunes quotes socials de poder. I això fa que el govern de Franco de seguida es va obrir comercialment a aquesta Polònia que sense deixar de ser comunista s'estava recatolitzant.
Això va agradar força a Ràdio Vaticana, però no va agradar massa ni als locutors anticomunistes polonesos de Ràdio Nacional, ni als comunistes espanyols de la Pirenaica. Per uns era intolerable que Franco reconegués un govern titella imposat pels soviètics, i, pels altres era intolerable que el govern comunista de Polònia vengués carbó a Espanya cada vegada que els miners asturians es declaraven en vaga. I la Pirenaica, Ràdio España Independiente, aleshores no es cansava de criticar els comunistes polonesos. En canvi, Romania no era un país catòlic, sinó ortodox, i, per tant la solidaritat cristiana no era tant intensa, ja que els ortodoxos eren heretges. Else seus sacerdots es poden casar. A més, la monarquia romanesa va facilitar l'entrada dels comunistes al govern durant 2 anys, fins que aquests se'n cansen i fan fora el rei.
Un personatge de la casa reial romanesa, el príncep Nicolau. va aparèixer per Madrid, i de seguida va començar a fer ràdio. I l'any 1954 va demanar al general Franco disposar d'una emissora específicament romanesa per emetre des de l'Estat espanyol. L'home tenia raó perquè en aquells moments Radio España Independiente, la Pirenaica, s'acabava d'instal.lar a Bucarest, com a emissora pròpia del Partit Comunista d'Espanya, i el príncep Nicolau devia pensar que per reciprocitat hi tenia algun dret. Però les seves pretensions són desestimades i s'ha de conformar amb l'estoneta de Ràdio Nacional. Aquestes emissions, procuraven evitar temes espinosos bilaterals.
Així les emissions romaneses o hongareses evitaven parlar del contenciós de Transsilvània. Però aquesta mena de problemes ètnics o nacionals van tenir efectes devastadors en altres emissions de RNE. Tractem el cas de dos Estats, que avui dia ja no existeixen, Txecoslovàquia i l'antiga Iugoslàvia. I tenien en comú la disbauxa nacionalitària, que va complicar força les emissions de "solidaritat cristiana". Començarem per la catòlica Txecoslovàquia. En efecte, el 1938 les democràcies francesa i britànica entreguen a l'Alemanya nazi Txecoslovàquia, pensant que Hitler ja estaria content i no marejaria més.
Els nazis instauren un protectorat a Txèquia i un Estat pseudoindependent a Eslovàquia, dirigit per un monsenyor Joseph Tiso. Aquest Estat clericalfeixista eslovac disposarà durant 6 anys d'una ambaixada a Madrid. Quan s'acaba la guerra, Txecoslovàquia es torna a unir i el 1948 es proclama la república popular sota control soviètic. Però a Madrid comença a funcionar a l'antiga ambaixada txecoslovaca una oficina diplomàtica dels exiliats que representaven la Txecoslovàquia unificada d'entreguerres que només va durar 20 anys. I al mateix temps, els antics diplomàtics de l'Estat eslovac clericalfeixista impulsat pels nazis, que només va durar 5 anys, estan ocupats acollint refugiats a Madrid. Aleshores l'ambaixada de l'antiga Txecoslovàquia democràtica i liberal, entra en conflicte amb els representants d'aquella Eslovàquia clerical-feixista independent de la guerra, perquè tots dos volen fer programes per Ràdio nacional. Uns volen emissions només en eslovac, sense dependre dels txecoslovaquistes de l'ambaixada. I els altres, just al contrari.
Però a diferència del que passarà amb Iugoslàvia, tots plegats adopten una actitud pragmàtica. Els demòcrates txecoslovaquistes de l'ambaixada obtenen uns programes de RNE que fan servir la producció de Radio Liberty, sense massa complicacions. En canvi, els independentistes eslovacs, el Comitè Eslovac d'Alliberament, dirigits pel diplòmatic Jozef Cieker, de l'antiga ambaixada eslovaca, que aleshores també era el director del Col.legi Major Santiago Apòstol, que acollia els estudiants refugiats de l'Est, s'han d'acontentar amb les emissions clandestines de la Veu de la República Eslovaca- Estació Barcelona.
No se sap del cert, si realment aquesta emissora va emetre des de Catalunya o era una marca, com l'Estació Pirenaica de Radio España Independiente. Aquesta segregació es produeix amb força polèmica entre els afectats. S'arriba a fer una carta de protesta de nacionalistes eslovacs i els socialcristians txecs, que eren força nacionalistes, adreçada al ministre Artajo, dient que no podia existir una emissió unitària per tot Txecoslovàquia, i que s'havia de fer per separat, com aconsellaven els principis cristians de llibertat i solidaritat entre les nacions. En el cas iugoslau, la qüestió nacional i la legitimista reial, adquireix dimensions totalment balcàniques, que tenen greus repercussions radiofòniques.
Per començar l'any 1945 el mariscal Tito i el general Franco eren a matar. Tito havia participat en la coordinació de les Brigades Internacionals des de la Internacional Comunista per ajudar a la causa de la República espanyola contra el "Alzamiento" de Franco. I Iugoslàvia, l'any 1946, és el segon país comunista que comença a fer ràdio en castellà, justament amb la futura escriptora catalana Teresa Pàmies com a locutora. La ruptura entre la Unió Soviètica i Iugoslàvia, el primer cisma comunista, el 1948, té diverses repercusions, una el trasllat dels locutors exiliats espanyols i catalans a Praga, cas de Teresa Pàmies, o a Budapest, cas de Rafael Vidiella. Però els locutors iugoslaus van continuar fent programes en castellà.
També la ruptura amb Moscou fa que la Iugoslàvia comunista s'acosti cap a l'Oest, i viceversa. Això fa que una sèrie de personalitats exiliades només es poden instal.lar a l'Espanya de Franco, com Stanislav Krakov, exdirector de Radio Belgrad. Anteriorment, Anglaterra havia tornat 10.000 refugiats al govern comunista de Belgrad, que van acabar assassinats massivament.
Després hi ha un conflicte civil a l'exili. D'un costat, el govern monàrquic iugoslau estava exiliat a Londres des de 1941. Aquest govern al principi lluitava contra els ocupants feixistes alemanys i italians, però després va lluitar més aviat contra els comunistes locals, que feien una guerra de guerrilles contra els nazis. Els comunistes aconsegueixen el suport dels britànics, i la paradoxa és quan s'acaba la guerra, el govern britànic ha d'aguantar a casa seva un govern iugoslau "okupa" que va acabar al costat dels nazis, i a més aquest govern "okupa" obre a Madrid una ambaixada, amb un ambaixador reial instal.lat, Lukovic, el qual el maig del 49 demana emissions a RNE.
Aquesta petició és molt complicada d'atendre, perquè a més hi ha el conflicte de nacionalitats. Durant la II Guerra Mundial l'Espanya de Franco va reconèixer l'Estat ústaixa de la Gran Croàcia, que, aprofitant les circumstàncies s'havia fet independent, encara que en realitat era un protectorat nazi. Aquest Estat ústaixa va considerar els serbis, com els jueus, de raça inferior i va decidir eliminar al màxim la població jueva i sèrbia de Croàcia i Bòsnia.
En acabar la guerra mundial, el que més aviat van venir a Espanya van ser refugiats feixistes croats, que lògicament no estaven massa bé amb l'ambaixada madrilenya de la monarquia a l'exili, ja que el rei de Iugoslàvia era serbi. Aquestes rancúnies entre l'exili serbi i l'exili croat fan aturar el projecte de les emissions de Ràdio Nacional cap a Iugoslàvia. L'autoritat militar competent insisteix a través de l'Estat Major Central l'any 1952 i proposa que hi hagi una emissió única iugoslava, sense parlar de serbis ni de croats.
Una cosa una mica difícil. Era com fer la quadratura del cercle. Llavors es van trobar que no hi havia locutors serbis disponibles, mentre que els locutors croats, que eren alumnes del col.legi Major Santiago Apóstol ho van aprofitar per fer propaganda ústaixa. I llavors i va haver-hi un cert guirigai de la diplomàcia d'opereta dels refugiats.
El 1953 el tema de les emissions de RNE en serbo-croat encara estava verd. I lògicament si no podia parlar-se de serbis i croats, com proposava el general espanyol Vigón, els musulmans de Bòsnia i els albanesos de Kosovo, que també són majoritàriament musulmans, és que ni existien. La "solidaritat cristiana" donava per això i molt més. La Iugoslàvia de Tito acaba entrant també en l'òrbita americana, com l'Espanya de Franco, però per l'altre costat. I les batalles dels exiliats i de les ones hertzianes acaben passades de moda. Cap a altres països no es fa res. En el cas de la DDR les emissions anticomunistes es feien millor en ona mitjana des de l'altra Alemanya, en el cas d'Albània els exiliats eren a França o a Itàlia i en el cas dels búlgars encara que el rei Simeó va acabar a Madrid per matrimoni, això va ser posterior.
En el cas de Xina, les emissions anticomunistes es feien des de l'altra Xina, Taiwan. I no tenia massa sentit fer emissions des de tant lluny, que, a més, no es podien sentir ja que els aparells domèstics no tenien ona curta. I amb Corea del Nord, els aparells estaven i estan presintonitzats. En el cas de Cuba, hi va haver una espècie de relació d'amor i odi amb el franquisme. Hi ja un incident diplomàtic televisiu remarcable entre Castro i l'ambaixador de Franco al principi de la Revolució, però l'aigua no va arribar al riu. I l'Espanya franquista acabarà fent de mitjancera en les turbulentes relacions entre Castro i el govern de Whashington.
Amb Cuba no es van tallar mai les comunciacions postals ni telefòniques, com es va fer durant bastants anys amb els països de l'Est, o amb Gibraltar.
En canvi els que fèiem diexisme, doncs fins ben entrada la democràcia amb el partit socialista al govern central, encara rebíem algunes cartes de les emissores de l'Est amb els sobres oberts i lligats per una goma elàstica o grapats. No sempre era així, però era evident que era un hàbit feixista que encara no s'havia eliminat del tot.
Martí Garcia-Ripoll
Tots els drets revervats. És prohibida la reproducció sense l'autorització expressa.